Cada rostre és un miracle

Un infant negre, de pell negra,

d'ulls negres,

de cabells arrissats o encrespats,

és un infant.

Un infant blanc, de pell rosada,

d'ulls blaus o verds,

de cabells rossos o llisos,

és un infant.

L'un i l'altre, el negre i el blanc,

fan el mateix somriure

quan una mà els acarona,

quan se'ls mira amb amor

i amb tendresa se'ls parla.

Vessaran les mateixes llàgrimes

si se'ls contraria, si se'ls fa mal...

No hi ha dos rostres absolutament idèntics.
Cada rostre és un miracle. Perquè és únic.

Dos rostres poden assemblar-se,

però mai no seran completament iguals.

La vida, justament, és aquell miracle,

aquell moviment permanent i canviant,

que mai no reprodueix el mateix rostre.

Viure conjuntament

és una aventura on l'estimar,

l'amistat, és una bella trobada

amb allò que sempre és diferent de tui que t'enriqueix.

TAHAR BEN JELLOUN (Marroc)

MELANGIA

A la dona que em va fer, que en va ensenyar a llegir –tot i que la portada d’aquell llibre comprat a Cal Jorba era massa procaç-; a la dona que, mica a mica, em va fer veure que mai seria inferior a un home: a l’Anna, la meva mare. I a la Mercè, la Nerea i l’Anna, les meves filles, a qui vull transmetre el que em vas donar.

Des de la casa estant
veig els núvols, i la boira
que baixa de la muntanya.

Quin dia més trist!

Un ocell canta.
No molt lluny
plora una guitarra.
I jo estic aquí,
parada, buida, sorda.

Les pollancres ja són plenes de fulles,
però avui no tenen el verd alegre.

La guitarra canta,
avorrida,
unes escales;
a poc a poc,
sense gràcia.

Melangia d’una tarda
de diumenge núvol, plorós, trist.
Quants records!

Autora: Camil·la Martí Carreras

Desembre, 1983 Camil·la Martí Carreras

Bé, sembla que circumstàncies - ben alienes a la meva voluntat, per cert - m'han convertit en la corresponsal de Paperots a Berga. Una corresponsal una mica especial, és cert; condemnada com estic a veure Berga i el Berguedà des del balcó de la meva habitació, poca cosa d'aquesta zona us puc explicar, a no ser d'oïda.

El que sí us puc explicar fil per randa és la vida d'aquest petit hospital on m'estic, des de fa més de dos mesos, invitada per la companyia d'assegurances on estava assegurat aquell ditxós cotxe que, un dia - em sembla com sí fés molt temps- va decidir que n'estava fart d'anar per la carretera i preferia volar una mica i anar a pescar a aquella preciosa riera que passava per sota d'aquell pont. I ho va fer, sense consultar-me i sense pensar que eren 8 metres; ell va quedar desfet i jo gairebé.

També us podria explicar allò que sents, penses, desitges mentre estàs lligada a un llit blanc, alt i estret i no et pots moure perquè tens uns ferros que t'agafen les cames i les bosses del gota-a-gota i de la sang penjades sobre teu i clavades en els teus braços, i no pots girar el cap perquè un collar t'immobilitza el coll; què passa pel teu cos ple de crostres, cicatrius i punts; què desitges la primera vegada que et baixen a la sala de rehabilització, en camilla perquè encara no pots seure; què sents el dia que t'aseuen per primera vegada en un silló i al cap de 10 minuts et fa mal tot el cos; què penses quan et donen una cadira de rodes i, per fi, els corredors de l'hospital són teus, pots sortir de l'habitació i conèixer els altres malalts; què desitges quan després d'un mes i mig et poses dempeus - t'hi posen, perquè tu no t'aguantes-; com t'emociones quan un dia tornes aprendre a caminar, primer amb les paral·leles, després amb les crosses.

Moltes coses dintre teu canvien, coneixes la capacitat de reacció del teu cos i del teu esperit; aprens que, si bé el teu cos està fet una porqueria i ja no et pots fiar d'ell, tens el cap i el cor, penses i sents, i que només per això val la pena seguir en aquest món. El cos es pot recuperar o no, fora d'aquí importa molt, però a dins de l'hospital no t'importa tant. Ser "guapo", ballar bé, caminar bé, no ser coix, etc. importa molt menys que pensar i sentir. És aquí on és la vida. Tornar a caminar costa, és un procés lent i dolorós; moltes vegades no pots més i et deprimeixes, et qüestiones si val la pena l'esforç, i és el cap i el cor els que et tiren endavant. I penses i sents -el cap i el cor- que val la pena per tu i per la teva gent -la família i els amics-. Aquesta teva gent que ara has pogut conèixer del tot, els que t'obliden, que et truquen, que et vénen a veure, que t'escriuen; els altres, els que abans creies que també era la teva gent i ara aprens que no, els que no et recorden, et fan mal al principi i després intentes oblidar-los i, a poc a poc, ho aconsegueixes.

I el que també us puc explicar, i és la cosa més important, és que des del meu llit puc veure el sol naixent que ve a despertar-me, el color d'aquestes clates tardes de tardor, les muntanyes i, tantes coses! Us puc dir que llegeixo, veig la tele, escolto música, parlo amb els que em vénen a veure, us enyoro i m'agradaria estar entre vosaltres. I això és el més important: que sóc aquí i que puc fer tot el que abans he dit; ho puc fer perquè d'aquesta me n'he sortit.

Autora: Camil·la

BUROCRÀCIES?

Podríem dir que he viatjat força. Una de les curiositats de tractar amb gent d’altres països que havien visitat les espanyes és el fet que em cantessin meravelles del país però alhora classifiquessin la nostra península com a país burocràtic. Jo no ho entenia, o bé no n’era conscient del primmirats que som a l’hora d’entregar, convalidar o simplement tramitar títols.
Entenc que les coses s’han de fer bé i com mana el règim intern de cada institució o entitat. Potser és que he rebut una educació massa “progre” però a casa sempre m’han ensenyat que si compleixes amb les teves obligacions o deures et serà més fàcil triar i d’alguna manera aconseguir els teus drets. El fet de triar camins hauria d’estar lligat a les circumstàncies i en alguns casos (comprenc que és molt difícil fer-ho amb tots) individualitzar-los per poder tractar més fàcilment amb les necessitats de la persona interessada.
La meva mare és una catedràtica de 55 que porta més de 25 anys treballant com a funcionària en un institut. Ella ha complert amb els seus deures i obligacions; fins a tal punt de supercomplir-les. Ara ella és a casa amb un càncer terminal que li impedeix fer res sola.
Alguns diran que els funcionaris viuen molt bé i a sobre MUFACE els ofereix un ventall de mútues que els estalviaran les cues a la Seguretat Social. Però les coses no són com semblen; potser per anar a l’otorinolaringòleg el fet de pertànyer a una mútua és un txollo però quan es tracta de temes majors tot es complica.
No vull ser malinterpretada; però perquè una persona amb càncer terminal que fa dos anys que viu i treballa a Catalunya té dret a PADES (equip de metge, infermer, psicòleg i assistent social que visiten el domicili i donen suport al malalt i a la família) i la meva mare que fa més de 25 anys que treballa per l’Estat no té aquest dret?
Des del 23 d’abril que som a casa i avui 5 de juny ens visita a domicili per primer cop un metge com a favor personal. Al llarg d’aquest temps dos infermers contractats per la mútua ens han visitat dos cops per setmana. Tot i l’enorme ajuda d’aquests xicots hi ha dies que ens sentim desemparats i no sabem quina porta trucar.
El gran problema es deu que els funcionaris només poden canviar de mútua a Seguretat Social durant el mes de gener. La resposta davant d’aquest fet per part de les administratius de MUFACE és fer un feta la llei feta la trampa que no sempre dóna resultat i té un temps d’espera d’entre 3 i 4 mesos… Però nosaltres necessitem ajuda ara perquè d’aquí 3 o 4 mesos esperem que la mare hagi deixat de patir.

Autora: Anna

Quan arribarà l’eutanasia?

Carta escrita als diaris, març 2008

La meva mare es mor, o més ben dit, l’estan matant des del 9 de març.
Un càncer terminal se la menja per dins, i als que estem al seu costat sen’s encongeix el cor i sen’s menja el dolor de veure-la patir.
Milers de persones arriben al final de la vida patint, jo no ho entenc. Recordo que fa dos estius vam haver de sacrificar el Hook, el nostre gos, un company al llarg de 13 anys. Va ser un moment molt trist però alhora tan plàcid... Saben el que és veure algú tancar el ulls dolça i dòcilment per sempre?

Senyores i senyors; poden imaginar-se el què és agonitzar de dolor? Segons diuen alguns metges no podem adormir per sempre una dona de 55 anys que és conscient de tot. Conscient de què?!? Dels seus dolors? De la seva decadència? Del seu final?

Sóc conscient que l’eutanasia és un procés difícil de tractar i fins i tot entenc el posicionament d’alguns. Però perquè hi ha països on és legal? Si ells ho han aconseguit nosaltres també podem morir dignament.

La meva mare no sap que ha arribat al final de la lluita, però el dolor ens delata i ella no és tonta.

Autora: Anna

Vull parlar de la meva mare

La meva mare es diu Camil·la; si senyor!, amb ela geminada i tal com diu ella cal lluir-la perquè ha calgut lluitar per ella. Doncs la meva mare ha mort però sé amb certesa, i perquè ho han demostrat, que una persona com ella no morirà ja que ningú podrà desfer-se del seu record. Els últims 3 mesos han estat força durs. A casa no hi havia alegries. La mama caminava com un aneguet fixant els peus a terra per assegurar el proper pas. El patiment d’una dona forta i robusta traspassava la serenitat dels més forts que s’agenollaven sense poder oferir-li res. Quan passes per moments així et sents abandonada tot i estar sempre envoltada. Suposo que el buit que deixa la persona que marxa no el pot omplir ningú... cada persona és única. Per un moment sembla que tot s’aturi. Però un ocellet et diu que la vida continua i que no ens en podem despenjar. La marxa d’un ésser estimat és un fet incomprensible i per tant qualsevol reacció (dins els paràmetres de la racionalitat) és comprensible. Com a persones adultes caldrà que siguem forts i aprenguem (tal i com fem al llarg de tota la vida) a viure amb el record d’aquesta persona. Em trobo com si un mur m’hagués tancat totes les sortides, un mur de pedra que no desapareix, de moment. No el puc saltar perquè aleshores no ho podria oblidar mai! Si d’una cosa sóc conscient és que ara no puc enderrocar aquest mur, però espero i suposo amb totes les meves forces que el dia que pugui començar a esmicolar-lo, tot el meu voltant m’ajudarà; perquè els murs ens inclouen, ens molesten, ens preocupen i ens fan angoixar a tots aquells que hi som a la vora.

Autora: Anna

DIVISA de Camil·la Martí

Prostrada. No vençuda.
Callada. Però forta.

La lluita dia a dia,
esperançada i ferma.

Viure allò que la vida
ens dóna avarament
i arrabassar-li el temps,
l’instant fugaç que ens dóna.

Bracejar en l’hora fosca
per vèncer i tornar a vèncer
i en l’hora dolça aprendre
a degustar el plaer
del temps i de les coses.

Embriagar-se amb copes
d’amor i de bellesa,
tot compartint la joia
a taula amb els amics.

I veure com madura
en seny i anys la fillada
i passar el testimoni
després de dura cursa,
pas a pas, de mà en mà.

I fer amb tota la força
que avui sigui demà.

Jordi Enjuanes-Mas

Te’n vas enllà de l’última carena

En memòria de la meva cunyada Camil·la Martí,
morta el 17 de juny de matinada

Te’n vas enllà de l’última carena
i aquí només ens resta a l’horitzó
la posta que s’allarga al lluny i ens mena
vers allò que no mor. No hi ha dolor

més gran, no hi ha, Camil·la, més gran pena
que sentir com tot s’omple de foscor!
Però, en la nit, la fosca se’ns emplena
del teu caliu on crema la claror.

Ens resta encès el ble que no vacil·la
dels teus ulls estelant el cel d’encís,
la teva pau serenament tranquil·la,

el teu amor vetllant pel teu país
i els fills que són el teu mirall, Camil·la,
en l’amor compartit amb el Lluís.

Jordi Enjuanes-Mas

Camil·la

Serena com les aigües
i forta com les muntanyes
del meu país

Feta d’afanys i inquietuds
somniadora de riscos
que cal còrrer

perquè la pau arribi

fent camí en la cordada

a cada indret perdut

sota la boira a cada lloc

on la vida sempre
agresta i difícil
s’acalmi generosa
arrelant contrades
on batega l’amor

Forta com la muntanya

fecunda com les valls

profunda com la nit

placidesa absoluta dels camins

que menen enllà de l’horitzó

a confins coneguts

on ens sentim a casa

i l’aquí ens és proper a l’eixida de casa
i la llum es manyaga

i ens dóna ales d’anhel
infinit i imbatut
que et brilla en la mirada


Jordi Enjuanes-Mas

SILENCI

Ara el silenci.
Però ens resta la força
sempre invençuda
dels teus ulls com estrelles
que brillen en la fosca.

Ara el silenci.
Però ens empeny la lluita
que vas fer teva,
bandera al vent alçada
d’un món més just i lliure.

Ara el silenci.
Però crema la brasa
mai atuïda
de l’amor que ara abrusa
la nit desvetllant l’alba.

Jordi Enjuanes-Mas

Camil·la, gairebé fa 40 anys, 40 anys que ens coneixem. Són 40 anys que hem pogut compartir juntes moltes etapes de les nostres dues vides.
Quan et vaig conèixer teníem 16 anys i sèiem al final de la classe a l’institut perquè érem les més altes. Posàvem noms als professors i parlàvem dels nostres primers balls. Després va venir la universitat, els viatges a Manresa i a Barcelona en el teu sis-cents blanc. Eren anades i tornades llargues i plenes de conversa animada quan no hi havia autopistes. Recordo el nostre pobre primer pis compartit a Barcelona, al carrer València, la festa de cap d’any, els primers sopars de disseny amb arròs a la cubana, la mort de Puig Antich, aquell concert de Georges Moustaki, ens anàvem fent grans. Els amors i els viatges, ens ho explicàvem tot. Més d’una vegada m’has anat recordant aquella nit que anàvem i veníem de la nevera fins que es van acabar tots els benjamins de freixenet, i mai, mai paràvem de parlar, mai.
Després, la vida ens allunyava, però ens tornava a apropar com les onades d’un mar molt plàcid. Tornar-te a veure era trobar acolliment, com aquell que s’abraça al tronc gruixut d’un arbre ben plantat. “Vine a casa”, em deies, i jo hi anava. Així, amb el temps, vaig veure créixer tota la teva família, tan gran com tu volies.
Mai et vaig preguntar què et donava jo a tu, però jo sempre he sentit que m’estimaves. Tenies l’habilitat d’espolsar els meus problemes amb aquell sentit teu tan pragmàtic, “ah”, em deies, “aixòo rai...”. Érem juntes i jo sentia que aquest sol fet era important, i tenia molta raó.En els últims mesos, has anat perdent la paraula, Camil·la, i molt a poc a poc, perquè no la volies perdre. Aquelles converses inacabables han quedat ofegades dins un silenci molt injust i molt cru. Per això, aquests dies, quan t’he vist, t’he tocat tot el que he pogut, no ho podia evitar, volia guardar-me la teva calor, Camil.la, per tenir-te sempre.

Autora: Margarita

CURRÍCULUM VITAE

Nosaltres voldríem parlar-vos dels mèrits acadèmics de la senyora Camil·la Martí Carreras, que no són pocs.

Tenia un màster en traducció de documents oficials al llenguatge LOGSE, Si calgués presentar un crèdit variable per tal de reforçar la capacitat de resumir textos dels alumnes, ella ho podia convertir, sense diccionari i de manera immediata en un crèdit de contingut curricular transversal amb uns objectius procedimentals de facilitació de les habilitats de resum adreçat a alumnes amb adaptacions curriculars individuals o de grup i que hagin mostrat dificultats en l’assoliment de les competències bàsiques de l’etapa. D’aquesta habilitat en pot donar fe en Francesc Pérez, sofert professor de tecnologia, que va veure com el seu projecte de pla de millora era traduït i reconvertit –tot a la Logse tenia un punt de conversió, encara que molts fossin xuetes- en un projecte en llenguatge LOGSE que va ser aprovat amb aplaudiments pels capitostos, malgrat que en realitat fos poca cosa més que fum ben rimat.

Li va ser concedit un doctorat honoris causa en paleontologia per la Fabrensis Universitas per la seva dedicació als que ella anomenava “els seus cromanyons”. Durant molts anys es va gairebé especialitzar en l’ensenyament d’aquells alumnes que no han aconseguit comprendre els matisos i les zones ambigües en les normes de la societat posterior al neolític. ... com aquell recordat grup de quart “especial” que davant l’anunciada absència del professor d’última hora del matí –d’una a dues- demanaven el permís per marxar del centre. Òbviament calia dir-los que no els podíem donar permís per a sortir, però que la porta estaria oberta entre la una i la una i deu per tal que sortissin del centre els alumnes que no tenien classe aquell dia d’una a dues, i que ningú els trobaria a faltar després; a la qual cosa ells contestaven : “entonces nos dais permiso para irnos” i nosaltres “no, permís no us en podem donar, però la porta està oberta”, “entonces nos podemos ir?”.... “noooooooooo, a ver, no debeis iros, pero poder....” “A ver, podemos o no podemos?” Resultat: 15 tios, ja tots amb bigoti, assegudets molt formals als seus pupitres d’una a dues i esperant que el professor de guàrdia els vingués a cuidar perquè les subtileses no estaven fetes per a ells. Aquests van ser els seus alumnes dels últims anys.

Va ser Gran Mestre de la Lògia dels JP, no, no era Justerini & Prooks, tot i que d’això també n’hi devia haver, sinó el club dels jilipolles progres –no, tampoc no hem oblidat les normes ortogràfiques, però per una llicència poètico-etïlica en aquest cas jilipolles calia escriure-ho amb J-. No hem pogut tenir accés a les actes de les reunions d’aquesta lògia perquè la Glòria Vigil les guarda sota set claus i les protegeix amb la seva pròpia vida; però ens consta que n’eren membres –i “membras”- il·lustres alguns dels presents: la mateixa Glòria, evidentment com a secretària, el Miquel Vives, el Josep Sangüesa; i que en alguna de les reunions també hi havia intervingut de manera indirecta l’arquitecte Bofill en dissenyar alguna barana poc resistent.

Va guanyar la càtedra “Fernan-Gómez” d’esbroncades. Els temes podien ser molt variats, però calia que el receptor fos necessàriament el Lluís: si ell havia comprat plàtans, podia passar que aquests plàtans fossin massa verds, massa madurs, massa cars o massa barats, que n’hi haguessin massa, o massa pocs, que no els hagués comprat a la botiga adequada, que no fossin de Canàries, o que no calgués comprar-ne perquè ja hi havia taronges, i en aquest cas es passava immediatament a la seva clàssica proposta de fer un exercici de supervivència amb les provisions que el Lluís havia acumulat al rebost de Gelida: segons ella tota la família –en la seva més extensa extensió- hi podia sobreviure un trimestre sense necessitat de sortir de casa ni tan sols per demanar sal als veïns.

Graduada multimèdia en TICS, TACS i TUCS. Reina del correu electrònic, del messenger i del Skipe, que abogava per la desaparició de la “vella i ronyosa” enciclopèdia Larrouse del seu menjador, contra l’opinió del Lluís, que ho guardaria tot, per substituir-la per la versió online i aprofitar tots aquells prestatges per posar-hi qualsevol cosa, mentre no fos verda.

Li va ser concedit el premi extraordinari Lonely Planet per mèrits de viatges d’estudiants. Entre altres mèrits va pesar força en la concessió el fet que en ple mes de febrer li toqués fer “Toulouse la nuit” en pijama i sabatilles acompanyada per la cap d’estudis, l’Arantxa García, vestida també amb la mateixa indumentària. Era un viatge dels alumnes del batxillerat tecnològic, la crème de la crème, a Tolosa. L’allotjament era a una residència d’estudiants plena, evidentment, d’estudiants francesos. La distribució: els alumnes al pis de dalt, les professores al pis de sota. A la nit tot normal, només els sorolls habituals, fins que, de sobte, senten just a sobre el seu cap un gran “catacroc” i després el silenci més absolut. Instants després comença a sonar l’alarma d’incendis de l’edifici. Reacció immediata: agafar l’anorak i sortir cames ajudeu-me escales avall. Ja a la porta de l’edifici,tots els francesos hi eren, però ni rastre de cap dels nostres alumnes. Cinc minutets després baixa la comitiva del Pompeu, amb la culpabilitat escrita a la cara, tots ben vestidets i repentinadets. Gran esbroncada per part de la Camil·la i l’Arantxa que havien deduït que l’alarma s’havia disparat per haver fumat a les habitacions. Però vet aquí que quan tots els imputats ja havien acceptat els càrrecs, es va descobrir que la causa de l’alarma era una paella encesa a la cuina de la residència. Gran alleujament i indult general. Això sí, l’endemà a les nou del matí, quan elles van trucar per a comunicar les noves al centre, ja tot Martorell sabia que la dire i la cap d’estudis s’havien estat passejant per Tolouse en pijama.

Mestra catadora de melons. Sí, érem pocs els que vam veure la imatge, però tots la recordem. Era al final d’una calçotada, quan ja s’havia decidit qui s’enduia què d’entre el que havia sobrat. En el repartiment a ella li havia tocat un meló sencer, que transportava abraçat amb força contra la pitrera. Ja a peu de carrer i tots amb les claus del cotxe a la mà, es va decidir que els de Gelida i Vilafranca pensaven continuar amb un sopar, encara no se sabia on. En aquest moment la Camil·la va decidir que era absolutament imprescindible que el germà de la Rosa, el Joan, que, qui sap per què, l’havia impressionada durant la festa, s’afegís a aquest sopar. No recordem els termes de l’argumentació perquè, probablement, el mateix meló que ella abraçava amb aquella fe el portàvem nosaltres posat en forma de “xupito”, però van ser uns quinze o vint minuts de brillant exposició de motius i defensa de la moció, sempre sense deixar anar cap braç del meló. Esperem que quan aquest meló arribés a casa sí que fos prou madur.

Membre fundadora del club de fans dels cigrons. I dic dels cigrons, no només perquè el seu restaurant de referència fos el seu cigró d’or, sinó per la seva predilecció per aquest humil llegum. Si al menú hi havia cigrons, no hi havia cap dubte possible, ella els demanava: en humus, en amanida, bullits o estofats. No la vam veure mai menjar-se’ls crus, però no descartem que ho pogués fer.

I ara que hem repassat tot l’hort, no ens podem descuidar la seva debilitat per les carxofes bullides, que tants motius per riure ens han donat al llarg dels anys, malgrat que moltes vegades també li van ser força indigestes, especialment en el seu paper de directora.

I tanquem aquí el currículum. En donarem còpia al Lluís perquè l’arxivi al costat de la Larrousse, i, en farem còpia, també online, no fos cas que qualsevol nit ens vingués a estirar el dit gros del peu.

Bé, Camil·la, ens sembla que hem complert el teu encàrrec. Si penses que no, t’esperem aquesta nit amb un cigarret, una copeta, i els peus destapats.

Autores: Imma Cuscó & Rosa Trenchs