Tu també vas nèixer al '53

Yo también nací en el '53

y jamás le tuve miedo a vivir.

Me subí de un salto en el primer tren

hay que ver en todo he sido aprendiz.

No me pesa lo vivido, me mata la estupidez

de empezar un nuevo siglo

distinto del que soñé.

Yo también nací en el '53.

Yo también crecí con el "Yesterday".

Como tú, sintiendo la sangre arder

me bracé sabiendo que iba a perder

siempre encuentras algún listo

que sabe lo que hay que hacer

que aprendió todo en los libros

que nunca saltó sin rey.

Qué te puedo decir

que tú no hayas vivido,

qué te puedo contar

que tú no hayas soñado.

Yo también nací en el '53.

y soñé lo mismo que sueñas tú

como tú no quiero mirar atrás

sé muy bien que puedo volverme sal.

Siempre tuve más amigos

de los que pude contar

sé que hay varios malheridos

que esperan una señal.

Qué te puedo decir

que tú no hayas vivido,

qué te puedo contar

que tú no hayas soñado.

No me pesa lo vivido, me mata la estupidez

de enterrar un fin de siglo

distinto del que soñé.

Qué te puedo contar

que tú no hayas vivido,

qué te puedo contar

que tú no hayas soñado.

Qué te puedo decir qué te puedo contar.

Cançó: Ana Belén, una de les preferides de la mama.

Un gran buit que s'omple de records

El gran buit que tinc des que descanses en pau l’omplo de tots els bons records que ens has deixat.
Recordo la teva gran passió pels viatges. Els 17 anys vas agafar el teu primer tren tota sola per anar cap a França i des de llavors sempre has intentat pensar en els viatges següents. Sent jove ja viatjaves amb els teus alumnes i amics, i més tard, quan ja eres mare no va haver-hi cap problema per continuar viatjant; així doncs ens portaves sempre amb tu. Aquests últims anys, quan tots 5 hem començat a “espavilar-nos” vivint a Manchester, rebent beques d’Erasmus a Bèlgica i a la República Txeca, sense pensar-t’ho ni un minut us teníem, a tu i al Lluís, allà. El teu viatge no s’ha acabat, perquè aquesta passió ens l’has transmès a tots nosaltres i ara viatjo acompanyada dels teus records.

Fotos: Desembre 2004, Aix-la-Chappelle(esquerra).
Febrer 2007, Liège(dreta).



Autora: Nerea

ENTRE LA PRESENCIA Y LA AUSENCIA

Era un día de Septiembre que hacía mucho calor y el cielo estaba nublado. Yo estaba sentada en un asiento del tren, mirando hacía fuera y intentando despejarme de todas las preocupaciones que tenia. Cada minuto que el tren se acercaba a la Estación de Sants tenía pequeñas tormentas en mi interior. Yo una chica de 16 años, primeriza estudiante de intercambio, había dejado atrás un largo viaje de aviones, autocares y trenes; tuve que despedirme de mi familia y de mi querida Estambul.
Era una aventura que justo iba a empezar y no sabía como sentirme ni como reaccionar. Sentía mucha melancolía de estar lejos de mi país pero al mismo tiempo estaba entusiasmada de tener 10 meses enteros para conocer una nueva familia, muchos amigos, 2 lenguas y culturas diferentes…
¿Como sería mi nueva familia?, ¿A que se parecería el pueblo? ¿Qué me pasaría estando en un país sin tener idea de su lengua? Todos estos pensamientos estaban bailando en mi mente como el polvo colgado en el aire.
Después de 8 horas de preocupaciones y preguntas por fin el tren llego a la estación de Sants. Con toda la fuerza que me quedó del viaje, cogí mis maletas y me acerqué a la puerta. Estaba asustada y miraba por la puerta hacía mi alrededor con mucha prisa. Intentaba corresponder la foto de la familia que tenía con las personas que esperaban en la estación.
En este momento una mujer alta, simpática y con una cara sonriente se acercó a mí y me dijo “Bienvenidos Basak”, me dio dos besos y me cogió de la mano con fuerza. Era lo mejor que me podía pasar después de toda la tensión acumulada durante el viaje; por fin alguien hacía sentirme en casa.
En el momento que Camil·la me cogió de la mano supe que las preocupaciones no valían para nada porque al final sabía que me había tocado la mejor familia y con ellos iba a pasar unos años inolvidables.
Camil·la cogía de la mano a su familia, sus hijos, sus amigos y sus estudiantes; y les acogía a su gran energía de vida. Ella tenía miles de brazos abiertos para la gente cuando necesitaban algo y compartía interminables aprendizajes, grandes dimensiones de cariño y muchas sonrisas con ellos. Para mi era “una profesora de vida” que me enseño miles de cosas como; luchar con dificultades y tener paciencia con la vida a la hora de aprender.
Era una mujer maravillosa, con mucha sabiduría, con mucho sentido de humor y tenía miles de historias para contar.
Seguirá estando en la vida de cada uno de nosotros de la gente que la quería tanto. Aún nos quedan muchas cenas con risas, muchas películas románticas para ver, muchas discusiones sobre el origen de una palabra para hacer, muchos países para visitar, muchas culturas para conocer, muchos libros para comentar, mucha política para defender y mucho cariño para compartir.

Autora: Basak Demir

QUASI HOMENATGE

Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tant de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s'apropa
furtiu i descaradament solemne
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolós que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l'arbre
que preserva l'espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t'assenyala
i esperes amb temo i amb alegria.
Envelliran els llibres i molt més
hauràs envellit quan, mig escèptic,
mig resignat, recullis el farcell
d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t'ha acompanyat tota la vida

Miquel Martí Pol
Un Hivern Plàcid

Gràcies Imma, totes les aportacions són bones

D’Anne-Kristin

Para Camil-la
Querida Camil-la,
Siempre me acordaré de ti, cuando me buscaste por primera vez en el aeropuerto, ya hace casi 30 años hasta la última vez que te vi, allá en la cama. Todavía con la esperanza que pasaría un milagro que te pudiera curar.
En muchas maneras me cambiaste la vida, la manera de ver las cosas, llegué como otra persona después del año en tu casa. Siempre recordaré como me enseñaste castellano explicándome las canciones de Silvio, "Al final de este viaje", que siempre es el disco que más me ha gustado. También las noches que estuvimos hablando sobre todas las cosas de la vida, en Berga, en Almería, en Melaka, en Røros, en Trondheim, en Kalundborg, Barcelona y Gelida. Tenías una fuerza increíble y nunca tuviste miedo de hacer las cosas en las que creías, siempre lo admiraré. Espero seguir siempre en contacto con tu familia y tus hijos, que considero mi familia también.
Que descanses en paz. Hasta siempre, Camil-la

Autora: Anne-Kristinne

17 de juliol

Avui fa un mes que vas marxar. Ahir a la nit quan anàvem a dormir la Nerea em va recordar que a la matinada faria un mes que et vas morir. Quin sentit té recordar cada 17 de mes quan jo el que conto és cada dia que no estic amb tu? Cada aniversari que tu, la persona més important d’aquest fet, no hi serà? Tan fa que no hi siguis el 17 de juliol si tampoc hi seràs el 18, ni el 21 o el 30?
Et trobo a faltar i aquests dies grisosos fan més difícil la vida quotidiana… el vent se’ns ha girat i res de bo ens anuncia. Sembla que després d’una patacada n’hagi de venir una de nova per tal de provar les nostres qualitats apreses.
Però això aconsegueix que el cansament porti al rendiment i costi aixecar cap. Sé que aquesta frase et desesperaria i jo l’únic que voldria és trobar la que et fes despertar.
Avui les orenetes volen baix, però volen perquè “la vida és dura” i continua.

Autora: Anna

La música, les olors, els tactes, les mirades, els records… encara són frescos.
Una cançó, una paraula, una presència humiteja els meus ulls.
Perquè són tan forts els nostres lligams? Perquè ens costa oblidar, perdonar i deixar passar? Tot són pors que surten del no res? O bé algú ens ajuda a fer-les sortir?
Si sempre fos tot tan fàcil... però la vida ens suma anys i dificultats alhora. De fet, creixem i madurem per poder afrontar i buscar solucions als nous dilemes.

Ara escolto aquesta cançó i només em ve el Narcís al cap, la seva mirada, els seus gestos, les seves postures i sobretot quan més m’emociona i em tracta com la seva germana petita “Que fa el ratolí?” “Ratu!” És un tio meravellós, esplèndid, que t’escolta i t’ajuda (quan pot i li ve de gust tot s’ha de dir...) però si més no ho fa veure i et fa sentir millor.

I el tacte que té la mama quan et trobes malament per pujar les escales (que mai les puja) tocar-te el front, fer-te posar el termòmetre i mentre marxa fer-te il·luminar els ulls i xiuxiuejar “T’estimo, gràcies”

I al obrir la maleta i trobar fuets, fruits secs i menjars varis de casa veig el meu papa, el meu estimat senyoret que sempre frisa per nosaltres. Sempre pendent que tot estigui bé, neguitós perquè tothom estigui còmode sense molestar-se per ell mateix. Ara me’n penedeixo d’haver-li fotut crits per tal que parés i es calmés i m’agradaria poder-lo abraçar un dia i dir-li quant l’estimo.

I les paraules, l’amor de la meva germana Mercè, que a més de ser una bona germana sovint actua de germana gran. Els seus consells i els meus es reuneixen, les seves reflexions i les meves ens donen conversa i estima; però sobretot confiança que espero que duri eternament.

I les expressions, la Bayu! La boleta Nerea, un “osso amorosso” diria un castellà, sempre disposada a fer una carantonya, una abraçada i un petò, tot un sol sense a dret a contradir si no vols “morir”. T’estimo perquè sempre consideres una reconciliació.

Les bogeries però a vegades qüerents i significants del Marioka. Sempre amb una frase als llavis per tal d’explicar qualsevol cosa o tonteria, sempre disposat a conversar cal anar en compte a no dur-li la contraria. Cal dir que sempre té detalls una abraçada pel fiarron!

Totes aquestes pors van lligades a la por a perdre, és la por més forta que sento. Que faria sense les persones més properes i que sempre m’ajudaran?
Que faré quan s’acabi tot? Sense ells no tinc camí, són ells els qui m’han ajudat a anar fent el meu camí... La paciència del papa, l’incontinència de la mama, l’orella de la Mercè, el saber del Narcís, l’amor de la Nerea, la conya del Màrius i d’altres amb les qual podria omplir un llibre...

Autora: Anna

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà…

Però tots ens trobem caminant per camins diferents que tard o d’hora s’ajunten i creen carreteres comunes entre aquells que estimem, desitgem, respectem i sentim.
He de decidir quin camí seguir? La mama sempre diu que els problemes tenen solució... i els dubtes? Els camins que no hi trobem fi? Com hem d’ordenar els nostres pensaments, preferències... Les emocions, els sentiments; aquestes preferències també interrompen i dirigeixen en part els nostres camins...

Què és el que necessitem per seguir els nostres camins? Força, per descomptat, motivació... Jo tinc la motivació (ets tu) però la força s’acaba...
T’estimo, t’estimo perquè sento que sempre t’he estimat... però potser això és massa utòpic i fantasiós... i el fons del meu cervell alguna cosa em diu que amb això no es salva tot. Necessito saber que passa, que passarà i que passà... potser necessitem trobar “un poble que ens deixi compartir la joia d’estimant-se” (Lluís Llach, Alè)

Autora: Anna

La mandra

Mandra… la felicitat fa la mandra?? El luxe fa la mandra ?? què és la mandra ?? Tothom l’ha patit alguna vegada ; per alguns és pecat per altres simplement plaer (sempre que la puguis gaudir)
Tot ésser viu hauria de tenir certs espais (temporals, físics i d’aquells àmbits que es desitgi) per tal de poder apaivagar la mandra i gaudir-la d’una manera natural i amb orgull.
Estem acostumats a que ens diguin: Au va!! No facis més el manta!! Això ens ho han dit a l’escola, a casa, a la feina,... Però, des del meu punt de vista, aquests que ens ho diuen s’haurien de veure a ells i elles mateixos i mateixes i intentar comprendre que si no tenim on deixar la mandra sempre la portarem a sobre.
Sembla un acudit tota aquesta reflexió, alguns pensareu... si que ho sembla però si ens hi trenquem les banyes segur que més d’un em reconeixerà els mèrits i lluitarà amb mi per aconseguir els nostres drets.
Val a dir que no cal fer-ne un gra massa, tan sols és una opinió, un fet d’entre tants altres molt més important.
Gràcies! Gràcies! Gràcies! Apreneu a dir gràcies, si us plau, hola, adéu, passi-ho bé, arreveure, bon dia, bona tarda, bona nit!! I tothom us estimarà i admirarà més. Que no us faci mandra!

Autora: Anna

1 de juliol

De fons sento una remor que em diu que no tingui por, que no estic sola... però voldria saber on ets tu i assegurar-me que no et sents sola. No en tinc prou amb el cant de les gralles; vull sentir el cant del teu riure.
Si d’alguna cosa m’està servint la vida és aprendre a viure amb tot allò que cal que anem reconeixent per tal de poder enfilar el nostre camí.
Perdre l’esperança és molt fàcil quan et sents sol i penses que els teus també s’hi senten perquè tu no saps com acompanyar-los.
No vull trobar compassions ni que ningú em compari. Si una cosa m’has ensenyat és que tots som éssers únics i que no som de ningú, és per això que hem de triar les nostres dreceres intentant no ocupar la llibertat dels altres. Potser per aquesta raó sentir-se sol té certs avantatges.
Tinc por però sé del cert que en algun lloc; a l’horitzó o tal com diu la cançó somewhere over the rainbow tu em guinyes l’ullet i em dónes empenta per seguir la lluita que un dia tu vas començar.

Autora: Anna

Carta

Jordi,
no faré una novel·la, perquè és la meva vida, meva i de ningú més. M’ho has dit més d’una vegada i sempre ho he rebut malament.
Tots tenim un passat que, si anem molt lluny, no hem pogut triar. I també en tenim un de més proper del qual sí que en som responsables.
Sóc nena de casa bona, sí. I això em va permetre subscriure’m a Salut les copains mentre estava a l’institut i fer-me una camarilla more or less existencialista a Manresa (Juliette Greco, François Hardy: tous les garçons et les filles …)
Pregunta : ¿tots els nens i/o nenes de casa bona buscaven alternatives musicals/culturals per sortir-se’n de la gran grisor on vivíem ? O ni tan sols veien la grisor ?
Doncs, mira, jo sí.
Molta gent no va tenir gaire oportunitats ; jo les vaig tenir i les vaig aprofitar. Molta altra gent que les va tenir no les va aprofitar. Jo no vaig poder triar el que hi havia darrera meu, però precisament perquè el que hi havia darrera meu em donava moltes oportunitats, la meva obligació era aprofitar-les. I això és el que he inculcat als meus fills : que eren en una família que els donava oportunitats que altres no tenien, i per tant havien de ser responsables i aprofitar-les.
Saps, a mi em van criar amb una frase: ”se suposa que una senyoreta Martí això no ho fa, això no ho diu, això no ho pensa”. La meva mare em va deixar fer-ho, dir-ho i pensar-ho. Ella, filla d’un carreter, sempre em va dir llegeix, estudia i no depenguis econòmicament d’un home.
Em va acompanyar a l’autobús que em portava a França, i jo tenia 17 anys. Perquè li vaig dir que m’ofegava, que volia marxar. I la majoria d’edat per les dones era als 23 anys. Te’n recordes?
Em fan plorar aquests records, perquè penso com està ara la meva mare. Ella em va donar ales, les mateixes que he volgut donar als meus fills.
Li vaig dedicar el meu únic recull de poemes: A la dona que em va fer, que en va ensenyar a llegir –tot i que la portada d’aquell llibre comprat a Cal Jorba era massa procaç-; a la dona que, mica a mica, em va fer veure que mai seria inferior a un home: a l’Anna, la meva mare. I a la Mercè, la Nerea i l’Anna, les meves filles, a qui vull transmetre el que em vas donar.
I gairebé s’acaba la novel·la.
Un dia vaig trobar el Lluís; ell i tots els meus amics saben que és el millor que m’ha passat a la vida.
Punt i final. La resta és meva.

Autora: Camil·la

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.



Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.



No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.



MARIO BENEDETTI

Solitud

La reconec, aquesta solitud.

La reconec en aquella nena petita, sentada en un racó, llegint un llibre, amagant-se del soroll del petit món familiar.

La reconec en aquella adolescent tímida i poruga, estirada al sol, tan llarga com era - i n'era tant!- escapant del soroll d'aquell món que ja començava a no ésser seu.

La reconec em aquella noia sentada, amb els llibres a la falda, al pati de Lletres, que busca amb mirada dissimula un rostre amic, enmig del soroll d'aquell món que ja no era el seu.

La reconec en aquella dona que té por que, en tornar a casa, se sentirà sola al costat del seu company, immersa en el soroll d'aquell món que desitjava que no fos el seu.

¿La reconeixaré en aquella àvia, sentada a la plaça quan fa sol, darrera el balcó quan plou, quan potser la solitud serà també física? Quin ha estat el seu món? Quin és el seu món? Quin és el meu món?

Autora: Camil·la Martí Carreras