Aquesta tarda des de la meva estimada Catalunya m'ha arribat una mala nova. Com tantes; masses, en aquests últims temps.
El Sangüe, el Josep, el Sangüesa ha marxat. Recordo el Sangüe des de ben petita, suposo que era aquell amic dels pares que fins a certa edat no vaig saber si era amic, tiet,... Però el que si que sé del cert és que era una gran persona.

Podria explicar-vos mil i una anècdotes que recordo. Però si n'hi ha una que em fa sentir bé és República Txeca. És una postal que tinc al cap, fins ara per recordar la meva mare feliç; i a partir d'ara també ho serà pel Sangüe. Era un goig veure com ell i l'Arturo disfrutaven com nens voltant pels carrers de Brno buscant ex-libris. I com després els repartien tot recordant el que n'havien pagat en txec. També el recordaré com a espatlla del meu pare, sense gaires paraules s'acompanyaven; de la mateixa manera que ho ha fet l'altre gent. Els vermuts dels divendres abans d'anar al cigró, les converses amb el Cabeza Hueca... massa filosofia de vida com per poder-ho oblidar.

Hi ha una cosa que em tranquil·litza; no sé si és filosofia de la vida o tan sols la meva manera de fer marxar les pors. Alguns creuran que és egoïsme, jo en dic llibertat de pensament. M'agradaria pensar que la meva mare, la Camil·la, ens ha robat la presència d'en Josep. Espero que allà on siguin seguin junts recordant vells temps i fumant-se un cigarret a la nostra salut.

Avui molts us recordaran, avui jo miraré els estels

Anna