Aquest viatge és per mi, però també per tu Mama. Els ocells deixen i fan volar els seus fills perquè coneguin tot el que ells ja han conegut. No has tingut temps de seguir-me repetint aquesta frase però la porto dins, amb tu. És un viatge pel meu interior però també per l’interior de totes les coses que he descobert al llarg d’aquesta excursió.
Fins a quin punt una decisió pot canviar-nos la vida? La meva resposta és: fins al punt més alt. La vida és com un joc; si no mous fitxa et quedes encallat; si no treus carta i t’arrisques mai sabràs el que hauria passat; i si et quedes quiet on estàs no canvies res i tens les mateixes o menys possibilitats de perdre que si t’haguessis mogut.
Un dia vaig prendre una decisió i aquest n’és el resultat. Una partida molt llarga i plena d’experiències. Un joc que comportarà moltes altres decisions; algunes determinants i d’altres tan sols insignificants; però totes elles amb gran ressò. Serà cansat i frustrant però estic segura que m’aportarà moltes coses bones. Per mi un tros de paper és un objecte per ser escrit; això és el que m’ha permès escriure i descriure aquest vol que un dia vaig emprendre. Escriure és un camí, és vida.
Un escultor, un escriptor, un actor... un artista delimita el seu voltant, el descriu i el fa conèixer. Mostra la seva visió, en fa una interpretació. Si hagués de triar una cosa que m’agrada fer diria tenir la llibertat de donar un nom, una frase, una explicació sobre les coses, les persones i les situacions del meu voltant.
Així doncs aquest viatge l’he esculpit jo mateixa per després poder-lo explicar amb llibertat; un viatge que m’ha canviat la vida. Segurament tot el que he vist i viscut, tota la gent que he conegut van formar part d’aquest canvi; o potser no, potser tan sols era el moment, el destí i la meva predisposició.
El meu viatge va començar a Catalunya; passant per França, Itàlia, Croàcia fins a Bòsnia Hercegovina on vaig arribar a la meva primera estació emocionalment parlant: pau i guerra.
La tristesa que transmet el paisatge mullat per la pluja sembla que quedi emboirat amb la mirada de la gent. Ara em sap greu haver cridat aquell pobre revisor del tramvia. És clar que ell no entenia res del que li deia, però tal com deies, de vegades amb el to n’hi ha prou.
Una ciutat, un país devastat per la guerra. Una ciutat tancada durant 4 anys on aquells qui podien fugir ho feien travessant el túnel de l’aeroport, l’única sortida cap un món millor. I aquells que es van quedar ara són enterrats als grans cementiris o a casa on cada nit de tempesta ploren i s’amaguen per por que el calvari que tan sols fa deu anys va cessar hagi tornat.
És ultratge abandonar el teu país, la teva terra, la teva ciutat quan ja no et queda res a perdre; quan l’única cosa que et queda és la teva pròpia vida? Sempre he sentit a dir que s’ha de mirar endavant, que vindran temps millors i aquest és l’esperit que tenen, van tenir i tindran aquesta gent. Poden haver viscut una guerra, dues o tres, però seguiran lluitant, des d’on van néixer o des d’on van renéixer. Poc a poc, convertiran les taques de sang en rosers, esborraran els forats de bala i cantaran tots junts pel reconeixement de totes les morts innocents.
M’entristeix pensar que no podrem esborrar els malsons de tots aquells que han patit, però afortunadament ells troben forces pel canvi. Mica en mica, les famílies, els veïnats, les comunitats, els pobles s’uneixen i la unió dels més febles esdevé una força que els porta cap un món millor.
Recordo els meus 13 anys com si fos avui. Estirant, estirant recordo els 10 perfectament. Recordo els primers entrenaments de bàsquet, recordo les classes de solfeig i piano, les corregudes amb bici per Gelida, les passejades amb el Papa i el Hook , els menjars de la María Luisa i tot recordant totes aquestes coses em ve al cap que fa molts més anys un dia plorava i la Mama em tenia en braços picant-me suaument al cul perquè em tranquil•litzés; i jo sentia la seva veu ressonar i el seu cor bategava, i jo sentia la seva olor i notava el tacte fi de la seva pell. Seguretat. Mentre jo no era conscient de tot el que tenia al meu voltant segurament molts habitants de Sarajevo de la meva mateixa edat ja ho havien descobert mitjançant la mancança.
Pujar a un tren no fa por, pot fer respecte però mai ha de fer por. És per això que cal clavar els peus a terra i demostrar que he arribat fins aquí, 5 dies de viatge força cansats, pel simple plaer de creuar Europa horitzontalment.
Després de tota l’energia rebuda a Sarajevo, Belgrad i la seva grisor me la prenen tota. Malgrat tot mica en mica i gràcies a Sofia i sobretot Istambul vaig tornant-me a alçar per poder observar somnis i realitats.
Somnolència és inspiració. Després d’un llarg viatge pujo al tren, m’he lligat el mocador (que recomanava la guia de cara als turistes). L’aire condicionat estava molt fort i a les 7 del matí encara tenia la nyonya i l’escalfor dels llençols amarada a la pell. He segut vora la finestra, tal com m’indicava el meu bitllet i he decidit fer una becaina.
Em disposo a fer un viatge de 10 hores; cinc en tren i la resta en autobús. Volia descansar per poder aprofitar els quatre dies que passaria en una de les coses que hi havia a la meva llista, Capadòcia.
Ara tot just fa un any i 3 mesos que la meva mare va morir i des d’aleshores que no sóc la mateixa. No ho sóc ni ho seré mai més; i això m’angoixa perquè dins d’aquest gran tràngol he pogut canviar moltes coses que calia canviar, però n’hi ha d’altres que pesen més i que m’ofeguen. M’ofeguen físicament, o això és el que m’imagina, i psicològicament no em deixen pensar. És per això que torno a viatjar de la manera que vaig heretar, com ho feia la meva mare, als llocs on va anar la meva mare. I de vegades sento que ella és allà; fent de Mama, però només de vegades, les altres vegades em trobo sola, envoltada de molta gent feliç que té mare.
Però és quan sec i recordo tot el que em queda per descobrir que em deixo anar i oblido aquest món malèvol que m’ha fet tan de mal. No tant de mal com ha causat a d’altres de més o menys propers, però mal, enfosquiment, angoixa, patiment, sentiments negatius.
I ara sec i recordo tot allò que encara cal descobrir; tot allò que encara cal fer. La paraula m’és el camí més proper, més planer; amb el que més gaudeixo. La paraula sempre és amb mi, vagi on vagi, vingui d’on vingui; sempre hi ha coses per dir. Oblidar, ja no m’és mai tant fàcil, però un cop vaig sentir que val més no oblidar. O potser no ho vaig sentir sinó que m’ho va dir al llarg d’aquest viatge de paraules. Quan la llibreta era blanca no s’havia per on tiraria, però quan l’estilogràfica va començar a dansar de seguida me’n vaig adonar. És així com comença tot; amb el més mínim moviment. Però el que voldria és fer allò, aquella cosa que encara ningú no ha fet mai. Si hi penso profundament me n’adono que mai ningú com jo ha fet tot el que he fet. Segurament, gent semblant a mi ho ha fet però no existeix una còpia de mi que ho hagi fet; per aquesta mateixa raó sóc única, igual que tots els éssers, animats o desanimats d’aquest món tan malèvol però encara amb mil històries per descobrir que algun dia ens ompliran els ulls de llàgrimes, de ràbia o si tenim sort de llum i camí.
És així com vaig ser la primera d’arribar a Capadòcia. Un dels meus somnis havia esdevingut una realitat. Aquest fet em va omplir de força; no tothom té la sort de complir els seus somnis. Vaig visitar muntanyes i més muntanyes de sorra, vaig fer fotos i més fotos als antics habitatges i refugis, vaig parlar i escoltar gent que coneixia molt més que no pas jo sobre aquella terra. Vaig pujar cims per poder observar el que mai havia vist, vaig veure el sol néixer i morir en un mateix dia, vaig gaudir de diferents maneres de fer i entendre la vida. Vaig acariciar la felicitat.
Havia arribat al cim però encara volia més, necessitava més aventures, més novetats. Calia que conegués nous terrenys pels quals els meus peus mai hi havien caminat.
Agost i calor. Una nit interessant. Pujo al tren a les 9. Seguint la tònica dels trens nocturns que paren en fronteres de vegades invisibles pels passatgers mig adormits arribo dues hores tard. Cap problema, ja fa més de 15 dies que he sortit de casa i ja m’hi he acostumat, podré esmorzar tranquil•lament dins de la cabina; suc i galetes. Gràcies al retard encara tindré temps de dutxar-me amb colònia per començar el dia ben fresca.
Thesaloniki és calor. Cal buscar la platja per frenar-la. Una hora de viatge amb autobús i bany a la costa grega. És ple de peixos, crancs i d’altres bestioles, però l’aigua bull. No tot em podia sortir bé, però siguem positius, ha estat una gran experiència. Malauradament s’acaba el temps i no podré veure la posta de sol a Grècia; el proper tren m’espera.
Dia a dia, tren a tren he anat coneixent gent. Persones curioses, desagradables i amigables. Totes han marcat un tros del meu viatge però les que us presento a continuació van deixar una petjada molt especial.
Pavlina i Boban. Calor i més calor. Són les 5 de la tarda i estem a punt d’arribar a Macedònia. Calor i seients que encara en fan més. Un grup d’escolars que viatja a l’altre vagó surten i es remullen mentre els guàrdies macedonis revisen els passaports. Tota una cerimònia, primer han passat els grecs i ara ens visiten els macedonis, pot semblar una broma però és així. País per país ha estat així i ara ja m’hi he acostumat. De fet, els únics que em van fer cert respecte van ser els serbis; homes alts i forts que criden passport. Però podem donar gràcies que som europeus i tenim totes les facilitats que existeixen quan fronteres.
Fins ara podia estar ben estirada però no m’ha fa res cedir un parell de seients. Boban, un tuixonet de 13 anys que no para de menjar i fumar una marca americana light. Tot simpàtic. La mare, Pavlina. Desdentegada i prima aparenta tenir 60 anys però no arriba als 45. Tot simpatia i hospitalitat.
Pugen al tren vora les 6, han anat a visitar una cosina d’ella i fa l’efecte que aquesta petita família no se separa mai. Skopje, vora les 9, els meus companys de viatge m’abandonen, encara m’agafen més ganes de visitar la seva ciutat però ni la cartera ni el temps m’ho permeten.
Les tres hores han estat companyia però sobretot comunicació. Pavlina remarcava que Boban hauria d’esforçar-se més amb l’anglès però ell no li veu la gràcia. Prefereix fumar, menjar i jugar amb el seu portàtil. Durant aquestes tres horetes m’adono que tan fa la llengua, idioma o el dialecte; el que compta és la comunicació. Cap de nosaltres compartia codi lingüístic estrictament definit però ens hem entès, i és més hem mantingut converses de diferents temes com Europa, Espanya, Macedònia, el jovent... M’han ofert menjar, tabac i fins i tot rakia un licor semblant al mar de cava fet per la Pavlina que m’ajuda agafar el son.
De sobte me n’adono que aquest és el viatge de tornada. Vaig sortir de casa el dia 1 d’agost i després de 20 dies ja en fa més de 3 que estic tornant cap a casa. Sense pressa però sense pausa perquè encara em queden moltes coses per conèixer.
Luxe i pobresa. Diguem que encara no era del tot pobra però tampoc podia tirar coets. Després de recuperar forces a Dubrovnik vaig trobar ànim per embarcar-me en un ferri i descobrir illes mig despoblades per humans i completament poblades per la naturalesa. A Saplunara hi vaig trobar el luxe del meu viatge, l’únic lloc on tot es feia pagar a preu d’or però on la naturalesa et permetia buscar i preparar els teus propis souvenirs per aquells que m’esperaven a casa. A banda de moltes altres coses aquest viatge em va permetre viure el moment. Cels estrellats amb infinit nombre d’estels que no ha vist mai. Platges paradisíaques en estat pur. Carreteretes fosques que vaig recórrer fins que el vehicle va dir prou. Aquell paradís que quedarà allà per un dia seguir sent descobert.
Repeteixo. Per tercera vegada aquest mes d’agost visito Zagreb, una ciutat extraordinària amb molta vida i molt color. Però un cop visitada dues vegades decideixo visitar els afores de la ciutat.
Caos i ordre. Després d’un dia del tot relaxat al llac Jarun m’endinso a l’estrès dels trens que volen entrar a l’Europa moderna. Un tren molt llarg del qual només un vagó arribarà a la destinació desitjada. Sent conscient que ens trobem en operació tornada ho trobo força corrent que sigui difícil avançar. Pensareu que és una broma ja que l’operació tornada té lògica quan parlem de carreteres, però, senyores i senyors, sembla ser que també afecta les vies.
Tot i el retard, el tren va arribar a Zagreb amb dues hores de retard, vaig arribar a Zurich més puntual que un rellotge suís. A mig viatge però vaig decidir que preferia els trens que arribaven tard; aquells que m’havien traslladat durant més de 20 dies. No vull enganyar a ningú, la neteja no era el seu punt fort; però si la comoditat. Encara que no hi hagués servei de vagó restaurant sempre hi havia algun revisor que et convidava a una mica de vodka o t’oferia cerveses per 1€. Sense deixar de banda que poda obrir la finestreta i fer un cigarret o “comprar” una cabina de primera classe per 2 euros.
Resumint, el viatge cap a l’Europa més civilitzada serà llarg i incòmode. Fins aviat Turquia, Bulgària, Croàcia, Sèrbia, Bòsnia, Macedònia, Grècia i Itàlia.
Al llarg d’aquest viatge no vaig tenir gaires ocasions de consultar el meu correu electrònic; però les vegades que ho havia fet vaig rebre quatre vegades el mateix correu. Aquest missatge explicava que el 25 d’agost hi hauria un eclipsi extraordinari i rar.
Eclipsi i família. Cansada, atordida i enfadada amb mi mateixa arribo a la Confederació Helvètica. La Suïssa que va acollir tants espanyols per sortir de la misèria, per descobrir un altre món molt diferent del que sempre havien vist. Primera parada Zurich, centre de diners; em commociona el silenci dels carrers però alhora el moviment. Zurich brilla pels seus comerços i negocis però l’ordre suís encara no sobresurt del tot.
Després de vagar per Zurich sent conscient que s’acaben les vacances i de descobrir dia a dia una cosa diferent decideixo emprendre el que serà el meu penúltim trajecte; cap a la nostra última destinació desconeguda. Desconeguda però familiar per tot aquells qui ens hi esperen.
Ginebra. Genève si que és ordre. I ara, Tiet, ara escric per sobre del pont de Carouge, per sota teu; des del balcó estant m’imagino que seus aquí amb mi i conversem sota les estrelles. Aquesta ciutat que un dia et va acollir i que més tard, segurament, et va canviar la vida. Ara observo i sento tot allò que un dia vas admirar. Ara sento les campanes repicar i les ambulàncies cantar que tu tal vespre com avui un dia vas sentir. Ginebra, Gèneve, la ciutat perduda entre muntanyes, la ciutat d’ara, la ciutat d’ahir. Avui mentre gaudia de l’última cervesa al Cheval Bleu pensava en les dues llunes; tu i la Mama seuríeu allà guillant-me l’ullet. Però ara des del balcó de Quai Cheval no hi sou i no estic trista suposo que m’heu pres el pèl.
Després d’aquest viatge vaig decidir començar una nova vida. Va ser un mes intens, ple d’històries que ara no gosaria escriure i d’altres que m’encantaria explicar. Res del tot perfecte ni res del tot mal fet. Simplement aventures. Potser no sóc tan pragmàtica com ho eres tu Mama, però encara em falten moltes coses per aprendre.
Si una cosa sé del cert és que seràs amb mi incondicionalment. No vull que pensis que estic fugint de tu, simplement estic volant. Necessito ordenar els meus sentiments i entendre les meves vivències per tal de triar el millor camí. I ho estic aconseguint, estic planejant el meu proper vol perquè abans d’aterrar vull saber quin serà el proper ja que serà més fàcil enlairar-se.
Mentre em decideixo em desperto, em llevo, esmorzo, em vesteixo, baixo les escales, saludo el conserge, creuo la carretera pel pont. Espero l’autobús. Ensenyo el bitllet, pujo les escales i sec. Premo el botó, m’aixeco, baixo les escales, baixo de l’autobús, camino, creuo pel pas de zebra. Espero l’autobús. Una dona em la mira des de lluny. No hi paro atenció. Xuclo el meu cigarret i deixo anar al fum. Em miro per dins, controlo que tot estigui bé. Esbufego com de costum; encara no he après a respirar. Pujo a l’autobús, m’assec i em relaxo. Miro per la finestra; joves, estranys, vells, bells, nens i nenes, cotxes i més vehicles, arbres i edificis, botigues i restaurants, parcs i pluja. S’ha acabat la música. Treballo, gaudeixo, em relaxo parlant i escoltant. Hora de plegar. Camino per trobar-me amb l’autobús. Viatjo, baixo, camino observant els altres ciutadans. Agafo un altre autobús. Saludo al conserge. Jec al sofà.
No deixo de fer el que fa la gent normal. Pensar en el futur, oblidar els trossets del passat que em fan mal i viure el present. Tinc una cosa molt clara, i sempre l’he tingut: vull viure, vull fer coses, he de fer moltes coses encara i he d’intentar ser feliç perquè el món ja és prou trist i injust jo vull posar-hi bona cara. I d’aquesta manera, pas a pas, l’oblit tancarà algunes ferides i farà que els records més especials quedin a primera fila.
Un dia algú em va dir que el cervell és com un magatzem de roba; la que està fora de temporada, això que avui dia anomenen outlet, la deixen al final i al davant hi posen la més nova, tot plegat és ben lògic. Cada dia m’agrada més aquest exemple tan gràfic del meu cervell.
Els meus records estan emmagatzemats i quan n’he de buscar un de vell em costa una mica més que no pas em costaria un de recent, és per això que el meu cervell em demana que tiri enrere i intenti relacionar el record que busco amb d’altres per trobar-lo. Potser així, mica en mica els records que em fan mal quedaran enrere i si jo no els vaig a buscar no apareixeran.
Tot i aquestes tècniques per millorar, sóc conscient que hi haurà dies millors i pitjors, però, si n’hi ha un de molt dolent, me n’aniré a dormir pensant a trobar-te en els meus somnis per planejar el proper vol juntes. Fins aviat, Mama.
