Es increíble como pasan los días, las semanas y los meses tan de prisa. El reloj corre sin esperarnos ni un momento y este remolino cada día nos mueve sin que demos cuenta.
Hoy justamente hace un año que la Camil•la nos dejo. Aunque no tengamos su presencia física, está en nuestro alrededor cada momento, en cada lugar. Esta casa, Gelida, Berga, Manresa y Barcelona sigue teniendo sus recuerdos en todas partes. Hay muchos momentos silenciosos y espontáneos que tengo su recuerdo; al ver un libro, escuchar alguna canción, estar en algún acto de Iniciativa, ver alguna película o visitar los lugares de montaña que a ella le gustaba tanto.
Como escribió Anna anteriormente, en La Patum sentimos su presencia fuertemente y nos recordamos de su pasión para este festival. La Patum no es solo una celebración o una fiesta, es una manera de pensar, actuar, sentir la alegría y la melancolía a la vez, vivir la vida plenamente con sus desgracias y dulzuras y lo más importante de todo, luchar constantemente para cada paso adelante como hacía la Camil•la.
En muchos momentos yo estaba seguro de que ella estaba con nosotros en cada salto, sentada en un sillón en el cielo, fumando un cigarro, mirándonos con una gran sonrisa y demostrándonos razones para vivir la vida plenamente…

Basak

Avui he tornat a trepitjar el sól on descanses. Ha passat un any i la terra així com els meus sentiments han canviat. Encara sento ràbia però cada cop recordo que dia a dia les ferides es tanquen i queden els records. Quan caminava per la terra humida pensava que tu eres allà, amb mi com hi has estat tot aquest temps i com hi seràs sempre més. Ha passat un any, però això no vol dir que només et recordem aquest dia. Dia a dia, pas a pas has anat apareixen i d'alguna manera hem après a estimar-te d'aquesta altra manera, injusta, però real.
Amb tu a Peguera i a tot arreu.

Anna Enjuanes-Martí

L'enyorança de mare

Hola mama,

No cal esperar el 17 de juny de cada any per pensar en tu. A cada moment, a cada instant et tinc present recordant tot allò que et caracteritzava i feia que estigués orgullosa de tu. Sempre recordo els teus consells de mare que ens guiaven pel camí, els valors que ens vas transmettre i que han fet que avui sigui tal com sóc, la força que tenies per atravessar aquests moments menys fàcils de la vida.

Un somriure, una “xafarderia”, un cigarro, una barbacoa, un llibre, una copeta, un viatge, una foto, un examen, una ciutat, un dia, un resultat, una nit… una vida, un amor, una mare; la Camil.la.

Amb molta enyorança, la teva filla Nerea.


“Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.”
Cant de l’enyor de Lluís Llach.

"Jo no veuré mai més la Patum"

Mama, aquest any torno a Patum amb molta tristesa però amb seguretat. Avui seràs amb mi. Avui saltarem juntes. Demà quan l'Àliga faci callar a tothom plorarem juntes. La tristesa negarà els meus ulls però la barreja ens ajudarà a tirar endavant.
Si una cosa tinc clara és que mai deixaràs de veure la Patum. Sempre que que pugui hi seré, allà, amb tu; perquè m'expliquis més històries de com clavar els colzes per poder passar. Perquè et vegi pletòrica de ser l'amfitriona dels teus amics i amigues. Perquè siguis la mama, tieta, germana, filla i tot el que eres quan el xalet era ple.
Aviat farà un any que ja no hi ets. Un any que has estat un calvari. Un flashback continu. L'angoixa del no saber que triar: visió retrospectiva, aferrar-se al passat, aferrar-se a tu; o futura, conèixer coses noves, què passarà demà?