Camil·la, gairebé fa 40 anys, 40 anys que ens coneixem. Són 40 anys que hem pogut compartir juntes moltes etapes de les nostres dues vides.
Quan et vaig conèixer teníem 16 anys i sèiem al final de la classe a l’institut perquè érem les més altes. Posàvem noms als professors i parlàvem dels nostres primers balls. Després va venir la universitat, els viatges a Manresa i a Barcelona en el teu sis-cents blanc. Eren anades i tornades llargues i plenes de conversa animada quan no hi havia autopistes. Recordo el nostre pobre primer pis compartit a Barcelona, al carrer València, la festa de cap d’any, els primers sopars de disseny amb arròs a la cubana, la mort de Puig Antich, aquell concert de Georges Moustaki, ens anàvem fent grans. Els amors i els viatges, ens ho explicàvem tot. Més d’una vegada m’has anat recordant aquella nit que anàvem i veníem de la nevera fins que es van acabar tots els benjamins de freixenet, i mai, mai paràvem de parlar, mai.
Després, la vida ens allunyava, però ens tornava a apropar com les onades d’un mar molt plàcid. Tornar-te a veure era trobar acolliment, com aquell que s’abraça al tronc gruixut d’un arbre ben plantat. “Vine a casa”, em deies, i jo hi anava. Així, amb el temps, vaig veure créixer tota la teva família, tan gran com tu volies.
Mai et vaig preguntar què et donava jo a tu, però jo sempre he sentit que m’estimaves. Tenies l’habilitat d’espolsar els meus problemes amb aquell sentit teu tan pragmàtic, “ah”, em deies, “aixòo rai...”. Érem juntes i jo sentia que aquest sol fet era important, i tenia molta raó.En els últims mesos, has anat perdent la paraula, Camil·la, i molt a poc a poc, perquè no la volies perdre. Aquelles converses inacabables han quedat ofegades dins un silenci molt injust i molt cru. Per això, aquests dies, quan t’he vist, t’he tocat tot el que he pogut, no ho podia evitar, volia guardar-me la teva calor, Camil.la, per tenir-te sempre.
Autora: Margarita
Quan et vaig conèixer teníem 16 anys i sèiem al final de la classe a l’institut perquè érem les més altes. Posàvem noms als professors i parlàvem dels nostres primers balls. Després va venir la universitat, els viatges a Manresa i a Barcelona en el teu sis-cents blanc. Eren anades i tornades llargues i plenes de conversa animada quan no hi havia autopistes. Recordo el nostre pobre primer pis compartit a Barcelona, al carrer València, la festa de cap d’any, els primers sopars de disseny amb arròs a la cubana, la mort de Puig Antich, aquell concert de Georges Moustaki, ens anàvem fent grans. Els amors i els viatges, ens ho explicàvem tot. Més d’una vegada m’has anat recordant aquella nit que anàvem i veníem de la nevera fins que es van acabar tots els benjamins de freixenet, i mai, mai paràvem de parlar, mai.
Després, la vida ens allunyava, però ens tornava a apropar com les onades d’un mar molt plàcid. Tornar-te a veure era trobar acolliment, com aquell que s’abraça al tronc gruixut d’un arbre ben plantat. “Vine a casa”, em deies, i jo hi anava. Així, amb el temps, vaig veure créixer tota la teva família, tan gran com tu volies.
Mai et vaig preguntar què et donava jo a tu, però jo sempre he sentit que m’estimaves. Tenies l’habilitat d’espolsar els meus problemes amb aquell sentit teu tan pragmàtic, “ah”, em deies, “aixòo rai...”. Érem juntes i jo sentia que aquest sol fet era important, i tenia molta raó.En els últims mesos, has anat perdent la paraula, Camil·la, i molt a poc a poc, perquè no la volies perdre. Aquelles converses inacabables han quedat ofegades dins un silenci molt injust i molt cru. Per això, aquests dies, quan t’he vist, t’he tocat tot el que he pogut, no ho podia evitar, volia guardar-me la teva calor, Camil.la, per tenir-te sempre.
Autora: Margarita
1 comentari:
Veig sovint aquella fotografia que ens van fer en aquell vaixell voltant les Illes Medes. Malgrat tot, i sense la imatge, et segueixo recordant i t'estimo. Margarita
Publica un comentari a l'entrada