Nosaltres voldríem parlar-vos dels mèrits acadèmics de la senyora Camil·la Martí Carreras, que no són pocs.
Tenia un màster en traducció de documents oficials al llenguatge LOGSE, Si calgués presentar un crèdit variable per tal de reforçar la capacitat de resumir textos dels alumnes, ella ho podia convertir, sense diccionari i de manera immediata en un crèdit de contingut curricular transversal amb uns objectius procedimentals de facilitació de les habilitats de resum adreçat a alumnes amb adaptacions curriculars individuals o de grup i que hagin mostrat dificultats en l’assoliment de les competències bàsiques de l’etapa. D’aquesta habilitat en pot donar fe en Francesc Pérez, sofert professor de tecnologia, que va veure com el seu projecte de pla de millora era traduït i reconvertit –tot a la Logse tenia un punt de conversió, encara que molts fossin xuetes- en un projecte en llenguatge LOGSE que va ser aprovat amb aplaudiments pels capitostos, malgrat que en realitat fos poca cosa més que fum ben rimat.
Li va ser concedit un doctorat honoris causa en paleontologia per la Fabrensis Universitas per la seva dedicació als que ella anomenava “els seus cromanyons”. Durant molts anys es va gairebé especialitzar en l’ensenyament d’aquells alumnes que no han aconseguit comprendre els matisos i les zones ambigües en les normes de la societat posterior al neolític. ... com aquell recordat grup de quart “especial” que davant l’anunciada absència del professor d’última hora del matí –d’una a dues- demanaven el permís per marxar del centre. Òbviament calia dir-los que no els podíem donar permís per a sortir, però que la porta estaria oberta entre la una i la una i deu per tal que sortissin del centre els alumnes que no tenien classe aquell dia d’una a dues, i que ningú els trobaria a faltar després; a la qual cosa ells contestaven : “entonces nos dais permiso para irnos” i nosaltres “no, permís no us en podem donar, però la porta està oberta”, “entonces nos podemos ir?”.... “noooooooooo, a ver, no debeis iros, pero poder....” “A ver, podemos o no podemos?” Resultat: 15 tios, ja tots amb bigoti, assegudets molt formals als seus pupitres d’una a dues i esperant que el professor de guàrdia els vingués a cuidar perquè les subtileses no estaven fetes per a ells. Aquests van ser els seus alumnes dels últims anys.
Va ser Gran Mestre de la Lògia dels JP, no, no era Justerini & Prooks, tot i que d’això també n’hi devia haver, sinó el club dels jilipolles progres –no, tampoc no hem oblidat les normes ortogràfiques, però per una llicència poètico-etïlica en aquest cas jilipolles calia escriure-ho amb J-. No hem pogut tenir accés a les actes de les reunions d’aquesta lògia perquè la Glòria Vigil les guarda sota set claus i les protegeix amb la seva pròpia vida; però ens consta que n’eren membres –i “membras”- il·lustres alguns dels presents: la mateixa Glòria, evidentment com a secretària, el Miquel Vives, el Josep Sangüesa; i que en alguna de les reunions també hi havia intervingut de manera indirecta l’arquitecte Bofill en dissenyar alguna barana poc resistent.
Va guanyar la càtedra “Fernan-Gómez” d’esbroncades. Els temes podien ser molt variats, però calia que el receptor fos necessàriament el Lluís: si ell havia comprat plàtans, podia passar que aquests plàtans fossin massa verds, massa madurs, massa cars o massa barats, que n’hi haguessin massa, o massa pocs, que no els hagués comprat a la botiga adequada, que no fossin de Canàries, o que no calgués comprar-ne perquè ja hi havia taronges, i en aquest cas es passava immediatament a la seva clàssica proposta de fer un exercici de supervivència amb les provisions que el Lluís havia acumulat al rebost de Gelida: segons ella tota la família –en la seva més extensa extensió- hi podia sobreviure un trimestre sense necessitat de sortir de casa ni tan sols per demanar sal als veïns.
Graduada multimèdia en TICS, TACS i TUCS. Reina del correu electrònic, del messenger i del Skipe, que abogava per la desaparició de la “vella i ronyosa” enciclopèdia Larrouse del seu menjador, contra l’opinió del Lluís, que ho guardaria tot, per substituir-la per la versió online i aprofitar tots aquells prestatges per posar-hi qualsevol cosa, mentre no fos verda.
Li va ser concedit el premi extraordinari Lonely Planet per mèrits de viatges d’estudiants. Entre altres mèrits va pesar força en la concessió el fet que en ple mes de febrer li toqués fer “Toulouse la nuit” en pijama i sabatilles acompanyada per la cap d’estudis, l’Arantxa García, vestida també amb la mateixa indumentària. Era un viatge dels alumnes del batxillerat tecnològic, la crème de la crème, a Tolosa. L’allotjament era a una residència d’estudiants plena, evidentment, d’estudiants francesos. La distribució: els alumnes al pis de dalt, les professores al pis de sota. A la nit tot normal, només els sorolls habituals, fins que, de sobte, senten just a sobre el seu cap un gran “catacroc” i després el silenci més absolut. Instants després comença a sonar l’alarma d’incendis de l’edifici. Reacció immediata: agafar l’anorak i sortir cames ajudeu-me escales avall. Ja a la porta de l’edifici,tots els francesos hi eren, però ni rastre de cap dels nostres alumnes. Cinc minutets després baixa la comitiva del Pompeu, amb la culpabilitat escrita a la cara, tots ben vestidets i repentinadets. Gran esbroncada per part de la Camil·la i l’Arantxa que havien deduït que l’alarma s’havia disparat per haver fumat a les habitacions. Però vet aquí que quan tots els imputats ja havien acceptat els càrrecs, es va descobrir que la causa de l’alarma era una paella encesa a la cuina de la residència. Gran alleujament i indult general. Això sí, l’endemà a les nou del matí, quan elles van trucar per a comunicar les noves al centre, ja tot Martorell sabia que la dire i la cap d’estudis s’havien estat passejant per Tolouse en pijama.
Mestra catadora de melons. Sí, érem pocs els que vam veure la imatge, però tots la recordem. Era al final d’una calçotada, quan ja s’havia decidit qui s’enduia què d’entre el que havia sobrat. En el repartiment a ella li havia tocat un meló sencer, que transportava abraçat amb força contra la pitrera. Ja a peu de carrer i tots amb les claus del cotxe a la mà, es va decidir que els de Gelida i Vilafranca pensaven continuar amb un sopar, encara no se sabia on. En aquest moment la Camil·la va decidir que era absolutament imprescindible que el germà de la Rosa, el Joan, que, qui sap per què, l’havia impressionada durant la festa, s’afegís a aquest sopar. No recordem els termes de l’argumentació perquè, probablement, el mateix meló que ella abraçava amb aquella fe el portàvem nosaltres posat en forma de “xupito”, però van ser uns quinze o vint minuts de brillant exposició de motius i defensa de la moció, sempre sense deixar anar cap braç del meló. Esperem que quan aquest meló arribés a casa sí que fos prou madur.
Membre fundadora del club de fans dels cigrons. I dic dels cigrons, no només perquè el seu restaurant de referència fos el seu cigró d’or, sinó per la seva predilecció per aquest humil llegum. Si al menú hi havia cigrons, no hi havia cap dubte possible, ella els demanava: en humus, en amanida, bullits o estofats. No la vam veure mai menjar-se’ls crus, però no descartem que ho pogués fer.
I ara que hem repassat tot l’hort, no ens podem descuidar la seva debilitat per les carxofes bullides, que tants motius per riure ens han donat al llarg dels anys, malgrat que moltes vegades també li van ser força indigestes, especialment en el seu paper de directora.
I tanquem aquí el currículum. En donarem còpia al Lluís perquè l’arxivi al costat de la Larrousse, i, en farem còpia, també online, no fos cas que qualsevol nit ens vingués a estirar el dit gros del peu.
Bé, Camil·la, ens sembla que hem complert el teu encàrrec. Si penses que no, t’esperem aquesta nit amb un cigarret, una copeta, i els peus destapats.
Tenia un màster en traducció de documents oficials al llenguatge LOGSE, Si calgués presentar un crèdit variable per tal de reforçar la capacitat de resumir textos dels alumnes, ella ho podia convertir, sense diccionari i de manera immediata en un crèdit de contingut curricular transversal amb uns objectius procedimentals de facilitació de les habilitats de resum adreçat a alumnes amb adaptacions curriculars individuals o de grup i que hagin mostrat dificultats en l’assoliment de les competències bàsiques de l’etapa. D’aquesta habilitat en pot donar fe en Francesc Pérez, sofert professor de tecnologia, que va veure com el seu projecte de pla de millora era traduït i reconvertit –tot a la Logse tenia un punt de conversió, encara que molts fossin xuetes- en un projecte en llenguatge LOGSE que va ser aprovat amb aplaudiments pels capitostos, malgrat que en realitat fos poca cosa més que fum ben rimat.
Li va ser concedit un doctorat honoris causa en paleontologia per la Fabrensis Universitas per la seva dedicació als que ella anomenava “els seus cromanyons”. Durant molts anys es va gairebé especialitzar en l’ensenyament d’aquells alumnes que no han aconseguit comprendre els matisos i les zones ambigües en les normes de la societat posterior al neolític. ... com aquell recordat grup de quart “especial” que davant l’anunciada absència del professor d’última hora del matí –d’una a dues- demanaven el permís per marxar del centre. Òbviament calia dir-los que no els podíem donar permís per a sortir, però que la porta estaria oberta entre la una i la una i deu per tal que sortissin del centre els alumnes que no tenien classe aquell dia d’una a dues, i que ningú els trobaria a faltar després; a la qual cosa ells contestaven : “entonces nos dais permiso para irnos” i nosaltres “no, permís no us en podem donar, però la porta està oberta”, “entonces nos podemos ir?”.... “noooooooooo, a ver, no debeis iros, pero poder....” “A ver, podemos o no podemos?” Resultat: 15 tios, ja tots amb bigoti, assegudets molt formals als seus pupitres d’una a dues i esperant que el professor de guàrdia els vingués a cuidar perquè les subtileses no estaven fetes per a ells. Aquests van ser els seus alumnes dels últims anys.
Va ser Gran Mestre de la Lògia dels JP, no, no era Justerini & Prooks, tot i que d’això també n’hi devia haver, sinó el club dels jilipolles progres –no, tampoc no hem oblidat les normes ortogràfiques, però per una llicència poètico-etïlica en aquest cas jilipolles calia escriure-ho amb J-. No hem pogut tenir accés a les actes de les reunions d’aquesta lògia perquè la Glòria Vigil les guarda sota set claus i les protegeix amb la seva pròpia vida; però ens consta que n’eren membres –i “membras”- il·lustres alguns dels presents: la mateixa Glòria, evidentment com a secretària, el Miquel Vives, el Josep Sangüesa; i que en alguna de les reunions també hi havia intervingut de manera indirecta l’arquitecte Bofill en dissenyar alguna barana poc resistent.
Va guanyar la càtedra “Fernan-Gómez” d’esbroncades. Els temes podien ser molt variats, però calia que el receptor fos necessàriament el Lluís: si ell havia comprat plàtans, podia passar que aquests plàtans fossin massa verds, massa madurs, massa cars o massa barats, que n’hi haguessin massa, o massa pocs, que no els hagués comprat a la botiga adequada, que no fossin de Canàries, o que no calgués comprar-ne perquè ja hi havia taronges, i en aquest cas es passava immediatament a la seva clàssica proposta de fer un exercici de supervivència amb les provisions que el Lluís havia acumulat al rebost de Gelida: segons ella tota la família –en la seva més extensa extensió- hi podia sobreviure un trimestre sense necessitat de sortir de casa ni tan sols per demanar sal als veïns.
Graduada multimèdia en TICS, TACS i TUCS. Reina del correu electrònic, del messenger i del Skipe, que abogava per la desaparició de la “vella i ronyosa” enciclopèdia Larrouse del seu menjador, contra l’opinió del Lluís, que ho guardaria tot, per substituir-la per la versió online i aprofitar tots aquells prestatges per posar-hi qualsevol cosa, mentre no fos verda.
Li va ser concedit el premi extraordinari Lonely Planet per mèrits de viatges d’estudiants. Entre altres mèrits va pesar força en la concessió el fet que en ple mes de febrer li toqués fer “Toulouse la nuit” en pijama i sabatilles acompanyada per la cap d’estudis, l’Arantxa García, vestida també amb la mateixa indumentària. Era un viatge dels alumnes del batxillerat tecnològic, la crème de la crème, a Tolosa. L’allotjament era a una residència d’estudiants plena, evidentment, d’estudiants francesos. La distribució: els alumnes al pis de dalt, les professores al pis de sota. A la nit tot normal, només els sorolls habituals, fins que, de sobte, senten just a sobre el seu cap un gran “catacroc” i després el silenci més absolut. Instants després comença a sonar l’alarma d’incendis de l’edifici. Reacció immediata: agafar l’anorak i sortir cames ajudeu-me escales avall. Ja a la porta de l’edifici,tots els francesos hi eren, però ni rastre de cap dels nostres alumnes. Cinc minutets després baixa la comitiva del Pompeu, amb la culpabilitat escrita a la cara, tots ben vestidets i repentinadets. Gran esbroncada per part de la Camil·la i l’Arantxa que havien deduït que l’alarma s’havia disparat per haver fumat a les habitacions. Però vet aquí que quan tots els imputats ja havien acceptat els càrrecs, es va descobrir que la causa de l’alarma era una paella encesa a la cuina de la residència. Gran alleujament i indult general. Això sí, l’endemà a les nou del matí, quan elles van trucar per a comunicar les noves al centre, ja tot Martorell sabia que la dire i la cap d’estudis s’havien estat passejant per Tolouse en pijama.
Mestra catadora de melons. Sí, érem pocs els que vam veure la imatge, però tots la recordem. Era al final d’una calçotada, quan ja s’havia decidit qui s’enduia què d’entre el que havia sobrat. En el repartiment a ella li havia tocat un meló sencer, que transportava abraçat amb força contra la pitrera. Ja a peu de carrer i tots amb les claus del cotxe a la mà, es va decidir que els de Gelida i Vilafranca pensaven continuar amb un sopar, encara no se sabia on. En aquest moment la Camil·la va decidir que era absolutament imprescindible que el germà de la Rosa, el Joan, que, qui sap per què, l’havia impressionada durant la festa, s’afegís a aquest sopar. No recordem els termes de l’argumentació perquè, probablement, el mateix meló que ella abraçava amb aquella fe el portàvem nosaltres posat en forma de “xupito”, però van ser uns quinze o vint minuts de brillant exposició de motius i defensa de la moció, sempre sense deixar anar cap braç del meló. Esperem que quan aquest meló arribés a casa sí que fos prou madur.
Membre fundadora del club de fans dels cigrons. I dic dels cigrons, no només perquè el seu restaurant de referència fos el seu cigró d’or, sinó per la seva predilecció per aquest humil llegum. Si al menú hi havia cigrons, no hi havia cap dubte possible, ella els demanava: en humus, en amanida, bullits o estofats. No la vam veure mai menjar-se’ls crus, però no descartem que ho pogués fer.
I ara que hem repassat tot l’hort, no ens podem descuidar la seva debilitat per les carxofes bullides, que tants motius per riure ens han donat al llarg dels anys, malgrat que moltes vegades també li van ser força indigestes, especialment en el seu paper de directora.
I tanquem aquí el currículum. En donarem còpia al Lluís perquè l’arxivi al costat de la Larrousse, i, en farem còpia, també online, no fos cas que qualsevol nit ens vingués a estirar el dit gros del peu.
Bé, Camil·la, ens sembla que hem complert el teu encàrrec. Si penses que no, t’esperem aquesta nit amb un cigarret, una copeta, i els peus destapats.
Autores: Imma Cuscó & Rosa Trenchs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada