A la dona que em va fer, que en va ensenyar a llegir –tot i que la portada d’aquell llibre comprat a Cal Jorba era massa procaç-; a la dona que, mica a mica, em va fer veure que mai seria inferior a un home: a l’Anna, la meva mare. I a la Mercè, la Nerea i l’Anna, les meves filles, a qui vull transmetre el que em vas donar.
Des de la casa estant
veig els núvols, i la boira
que baixa de la muntanya.
Quin dia més trist!
Un ocell canta.
No molt lluny
plora una guitarra.
I jo estic aquí,
parada, buida, sorda.
Les pollancres ja són plenes de fulles,
però avui no tenen el verd alegre.
La guitarra canta,
avorrida,
unes escales;
a poc a poc,
sense gràcia.
Melangia d’una tarda
de diumenge núvol, plorós, trist.
Quants records!
Autora: Camil·la Martí Carreras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada