Bé, sembla que circumstàncies - ben alienes a la meva voluntat, per cert - m'han convertit en la corresponsal de Paperots a Berga. Una corresponsal una mica especial, és cert; condemnada com estic a veure Berga i el Berguedà des del balcó de la meva habitació, poca cosa d'aquesta zona us puc explicar, a no ser d'oïda.
El que sí us puc explicar fil per randa és la vida d'aquest petit hospital on m'estic, des de fa més de dos mesos, invitada per la companyia d'assegurances on estava assegurat aquell ditxós cotxe que, un dia - em sembla com sí fés molt temps- va decidir que n'estava fart d'anar per la carretera i preferia volar una mica i anar a pescar a aquella preciosa riera que passava per sota d'aquell pont. I ho va fer, sense consultar-me i sense pensar que eren 8 metres; ell va quedar desfet i jo gairebé.
També us podria explicar allò que sents, penses, desitges mentre estàs lligada a un llit blanc, alt i estret i no et pots moure perquè tens uns ferros que t'agafen les cames i les bosses del gota-a-gota i de la sang penjades sobre teu i clavades en els teus braços, i no pots girar el cap perquè un collar t'immobilitza el coll; què passa pel teu cos ple de crostres, cicatrius i punts; què desitges la primera vegada que et baixen a la sala de rehabilització, en camilla perquè encara no pots seure; què sents el dia que t'aseuen per primera vegada en un silló i al cap de 10 minuts et fa mal tot el cos; què penses quan et donen una cadira de rodes i, per fi, els corredors de l'hospital són teus, pots sortir de l'habitació i conèixer els altres malalts; què desitges quan després d'un mes i mig et poses dempeus - t'hi posen, perquè tu no t'aguantes-; com t'emociones quan un dia tornes aprendre a caminar, primer amb les paral·leles, després amb les crosses.
Moltes coses dintre teu canvien, coneixes la capacitat de reacció del teu cos i del teu esperit; aprens que, si bé el teu cos està fet una porqueria i ja no et pots fiar d'ell, tens el cap i el cor, penses i sents, i que només per això val la pena seguir en aquest món. El cos es pot recuperar o no, fora d'aquí importa molt, però a dins de l'hospital no t'importa tant. Ser "guapo", ballar bé, caminar bé, no ser coix, etc. importa molt menys que pensar i sentir. És aquí on és la vida. Tornar a caminar costa, és un procés lent i dolorós; moltes vegades no pots més i et deprimeixes, et qüestiones si val la pena l'esforç, i és el cap i el cor els que et tiren endavant. I penses i sents -el cap i el cor- que val la pena per tu i per la teva gent -la família i els amics-. Aquesta teva gent que ara has pogut conèixer del tot, els que t'obliden, que et truquen, que et vénen a veure, que t'escriuen; els altres, els que abans creies que també era la teva gent i ara aprens que no, els que no et recorden, et fan mal al principi i després intentes oblidar-los i, a poc a poc, ho aconsegueixes.
I el que també us puc explicar, i és la cosa més important, és que des del meu llit puc veure el sol naixent que ve a despertar-me, el color d'aquestes clates tardes de tardor, les muntanyes i, tantes coses! Us puc dir que llegeixo, veig la tele, escolto música, parlo amb els que em vénen a veure, us enyoro i m'agradaria estar entre vosaltres. I això és el més important: que sóc aquí i que puc fer tot el que abans he dit; ho puc fer perquè d'aquesta me n'he sortit.
Autora: Camil·la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada