Jordi,
no faré una novel·la, perquè és la meva vida, meva i de ningú més. M’ho has dit més d’una vegada i sempre ho he rebut malament.
Tots tenim un passat que, si anem molt lluny, no hem pogut triar. I també en tenim un de més proper del qual sí que en som responsables.
Sóc nena de casa bona, sí. I això em va permetre subscriure’m a Salut les copains mentre estava a l’institut i fer-me una camarilla more or less existencialista a Manresa (Juliette Greco, François Hardy: tous les garçons et les filles …)
Pregunta : ¿tots els nens i/o nenes de casa bona buscaven alternatives musicals/culturals per sortir-se’n de la gran grisor on vivíem ? O ni tan sols veien la grisor ?
Doncs, mira, jo sí.
Molta gent no va tenir gaire oportunitats ; jo les vaig tenir i les vaig aprofitar. Molta altra gent que les va tenir no les va aprofitar. Jo no vaig poder triar el que hi havia darrera meu, però precisament perquè el que hi havia darrera meu em donava moltes oportunitats, la meva obligació era aprofitar-les. I això és el que he inculcat als meus fills : que eren en una família que els donava oportunitats que altres no tenien, i per tant havien de ser responsables i aprofitar-les.
Saps, a mi em van criar amb una frase: ”se suposa que una senyoreta Martí això no ho fa, això no ho diu, això no ho pensa”. La meva mare em va deixar fer-ho, dir-ho i pensar-ho. Ella, filla d’un carreter, sempre em va dir llegeix, estudia i no depenguis econòmicament d’un home.
Em va acompanyar a l’autobús que em portava a França, i jo tenia 17 anys. Perquè li vaig dir que m’ofegava, que volia marxar. I la majoria d’edat per les dones era als 23 anys. Te’n recordes?
Em fan plorar aquests records, perquè penso com està ara la meva mare. Ella em va donar ales, les mateixes que he volgut donar als meus fills.
Li vaig dedicar el meu únic recull de poemes: A la dona que em va fer, que en va ensenyar a llegir –tot i que la portada d’aquell llibre comprat a Cal Jorba era massa procaç-; a la dona que, mica a mica, em va fer veure que mai seria inferior a un home: a l’Anna, la meva mare. I a la Mercè, la Nerea i l’Anna, les meves filles, a qui vull transmetre el que em vas donar.
I gairebé s’acaba la novel·la.
Un dia vaig trobar el Lluís; ell i tots els meus amics saben que és el millor que m’ha passat a la vida.
Punt i final. La resta és meva.
no faré una novel·la, perquè és la meva vida, meva i de ningú més. M’ho has dit més d’una vegada i sempre ho he rebut malament.
Tots tenim un passat que, si anem molt lluny, no hem pogut triar. I també en tenim un de més proper del qual sí que en som responsables.
Sóc nena de casa bona, sí. I això em va permetre subscriure’m a Salut les copains mentre estava a l’institut i fer-me una camarilla more or less existencialista a Manresa (Juliette Greco, François Hardy: tous les garçons et les filles …)
Pregunta : ¿tots els nens i/o nenes de casa bona buscaven alternatives musicals/culturals per sortir-se’n de la gran grisor on vivíem ? O ni tan sols veien la grisor ?
Doncs, mira, jo sí.
Molta gent no va tenir gaire oportunitats ; jo les vaig tenir i les vaig aprofitar. Molta altra gent que les va tenir no les va aprofitar. Jo no vaig poder triar el que hi havia darrera meu, però precisament perquè el que hi havia darrera meu em donava moltes oportunitats, la meva obligació era aprofitar-les. I això és el que he inculcat als meus fills : que eren en una família que els donava oportunitats que altres no tenien, i per tant havien de ser responsables i aprofitar-les.
Saps, a mi em van criar amb una frase: ”se suposa que una senyoreta Martí això no ho fa, això no ho diu, això no ho pensa”. La meva mare em va deixar fer-ho, dir-ho i pensar-ho. Ella, filla d’un carreter, sempre em va dir llegeix, estudia i no depenguis econòmicament d’un home.
Em va acompanyar a l’autobús que em portava a França, i jo tenia 17 anys. Perquè li vaig dir que m’ofegava, que volia marxar. I la majoria d’edat per les dones era als 23 anys. Te’n recordes?
Em fan plorar aquests records, perquè penso com està ara la meva mare. Ella em va donar ales, les mateixes que he volgut donar als meus fills.
Li vaig dedicar el meu únic recull de poemes: A la dona que em va fer, que en va ensenyar a llegir –tot i que la portada d’aquell llibre comprat a Cal Jorba era massa procaç-; a la dona que, mica a mica, em va fer veure que mai seria inferior a un home: a l’Anna, la meva mare. I a la Mercè, la Nerea i l’Anna, les meves filles, a qui vull transmetre el que em vas donar.
I gairebé s’acaba la novel·la.
Un dia vaig trobar el Lluís; ell i tots els meus amics saben que és el millor que m’ha passat a la vida.
Punt i final. La resta és meva.
Autora: Camil·la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada