Avui fa un mes que vas marxar. Ahir a la nit quan anàvem a dormir la Nerea em va recordar que a la matinada faria un mes que et vas morir. Quin sentit té recordar cada 17 de mes quan jo el que conto és cada dia que no estic amb tu? Cada aniversari que tu, la persona més important d’aquest fet, no hi serà? Tan fa que no hi siguis el 17 de juliol si tampoc hi seràs el 18, ni el 21 o el 30?
Et trobo a faltar i aquests dies grisosos fan més difícil la vida quotidiana… el vent se’ns ha girat i res de bo ens anuncia. Sembla que després d’una patacada n’hagi de venir una de nova per tal de provar les nostres qualitats apreses.
Però això aconsegueix que el cansament porti al rendiment i costi aixecar cap. Sé que aquesta frase et desesperaria i jo l’únic que voldria és trobar la que et fes despertar.
Avui les orenetes volen baix, però volen perquè “la vida és dura” i continua.
Et trobo a faltar i aquests dies grisosos fan més difícil la vida quotidiana… el vent se’ns ha girat i res de bo ens anuncia. Sembla que després d’una patacada n’hagi de venir una de nova per tal de provar les nostres qualitats apreses.
Però això aconsegueix que el cansament porti al rendiment i costi aixecar cap. Sé que aquesta frase et desesperaria i jo l’únic que voldria és trobar la que et fes despertar.
Avui les orenetes volen baix, però volen perquè “la vida és dura” i continua.
Autora: Anna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada