La música, les olors, els tactes, les mirades, els records… encara són frescos.
Una cançó, una paraula, una presència humiteja els meus ulls.
Perquè són tan forts els nostres lligams? Perquè ens costa oblidar, perdonar i deixar passar? Tot són pors que surten del no res? O bé algú ens ajuda a fer-les sortir?
Si sempre fos tot tan fàcil... però la vida ens suma anys i dificultats alhora. De fet, creixem i madurem per poder afrontar i buscar solucions als nous dilemes.

Ara escolto aquesta cançó i només em ve el Narcís al cap, la seva mirada, els seus gestos, les seves postures i sobretot quan més m’emociona i em tracta com la seva germana petita “Que fa el ratolí?” “Ratu!” És un tio meravellós, esplèndid, que t’escolta i t’ajuda (quan pot i li ve de gust tot s’ha de dir...) però si més no ho fa veure i et fa sentir millor.

I el tacte que té la mama quan et trobes malament per pujar les escales (que mai les puja) tocar-te el front, fer-te posar el termòmetre i mentre marxa fer-te il·luminar els ulls i xiuxiuejar “T’estimo, gràcies”

I al obrir la maleta i trobar fuets, fruits secs i menjars varis de casa veig el meu papa, el meu estimat senyoret que sempre frisa per nosaltres. Sempre pendent que tot estigui bé, neguitós perquè tothom estigui còmode sense molestar-se per ell mateix. Ara me’n penedeixo d’haver-li fotut crits per tal que parés i es calmés i m’agradaria poder-lo abraçar un dia i dir-li quant l’estimo.

I les paraules, l’amor de la meva germana Mercè, que a més de ser una bona germana sovint actua de germana gran. Els seus consells i els meus es reuneixen, les seves reflexions i les meves ens donen conversa i estima; però sobretot confiança que espero que duri eternament.

I les expressions, la Bayu! La boleta Nerea, un “osso amorosso” diria un castellà, sempre disposada a fer una carantonya, una abraçada i un petò, tot un sol sense a dret a contradir si no vols “morir”. T’estimo perquè sempre consideres una reconciliació.

Les bogeries però a vegades qüerents i significants del Marioka. Sempre amb una frase als llavis per tal d’explicar qualsevol cosa o tonteria, sempre disposat a conversar cal anar en compte a no dur-li la contraria. Cal dir que sempre té detalls una abraçada pel fiarron!

Totes aquestes pors van lligades a la por a perdre, és la por més forta que sento. Que faria sense les persones més properes i que sempre m’ajudaran?
Que faré quan s’acabi tot? Sense ells no tinc camí, són ells els qui m’han ajudat a anar fent el meu camí... La paciència del papa, l’incontinència de la mama, l’orella de la Mercè, el saber del Narcís, l’amor de la Nerea, la conya del Màrius i d’altres amb les qual podria omplir un llibre...

Autora: Anna